Forum de la Plataforma Jovenil Valencianista

[romanç]

Mireu el que tinc que aguantar a l'institut :

Proves de la unitat de la llengua
Segle XIV
[1322] El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum"
[1325-29] Ramon Muntaner [Cronista empordanés (1265-1336) que residí durant alguns anys a València i Xirivella, on començà el 1325 a redactar la seua Crònica]. Crònica, cap. XVII. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971.
tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.


[1341] Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l'Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6)
[l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.


[1360] El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes:
scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam.


Francesc Eiximenis [Franciscà, nascut a Girona el 1330 i mort al 1409. Va viure els últims anys de la seua vida a València, on va donar a conéixer les seues obres més importants]. Lo Crestià (llibre segon). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.
Per aquest punt a declarar, deus saber que, segons que posen los metges, quan l’hom s’és gitat a dormir la sang s’escalfa e tot lo cors de dins, e, a vegades, per diverses causes, lo pulmó, qui s’apella lo lleu en catalanesc, se lleva e posa’s sobre lo cor, e tanca’l e l’abriga, en tant que quaix li toll la seua pròpia respiració


Segle XV
[1400] Carta dels Jurats de València a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús) tramesa l'1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f. [28 r i v])
Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de anys, poch més o meyns, e paladí en lebguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]


[1411] La vídua de Joan I, Violant de Bar, francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis,
los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.


[1415] Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)
Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]


[1417] Enrique de Villena [Escriptor castellà (1384 – 1434), pare de l’escriptora valenciana Isabel de Villena], Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat a València (citat per Antoni Ferrando Francés, op. Cit. P. 77):
a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe catalán


[1412-18] Sant Vicent Ferrer. Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en "Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.)
Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern.


[1420] El 18 de desembre, els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li demanen que els carmelitans valencians siguen integrats en la província de Catalunya (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., pp. 77- 7:
ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga sub uno ydiomate conformatur, transferretur.


[1445] Actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., p. 81):
et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino


[1389-1459] Sant Antoni, Arquebisbe de Florència. Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [referint-se als sermons de sant Vicent Ferrer].
Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.


[1492-97] Bernat Fenollar [Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses obres col.lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474)] i Jeroni Pau [Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del cardenal Roderic de Borja]. Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.)
Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"


Segle XVI
[1523] Joan Lluís Vives [Filòsof valencià (1492-1540), representant arreu d'Europa de l'Humanisme cristià]. De Institutione foeminae christianae. (Citat per Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.)
..mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.


[1528] Retrato de la Loçana Andaluza (Francisco Delicado, Venècia):
MAMOTRETO X

El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán, y dice un barbero, Mossén Sorolla:

-Ven ací, mon cosín Aguilaret. Veniu ací, mon fill. ¿On seu estat? Que ton pare t’en demana.

AGUILARET: Non vul venir, que vaich con aquesta dona.

SOROLLA: ¡Ma comare! Feu-vos ací, veureu vostron fill.

SOGORBESA: Vens ací, tacañet

[com podem veure, l’autor diu que parlen “en catalán” una sogorbesa (és a dir, una dona nascuda a Sogorb) i un home amb el cognom Sorolla, especialment freqüent al Regne de València, i que diu “ací”. Uns paràgrafs més enllà, la Loçana anomena la sogorbesa “hija de corcovado y catalán”. ]


[1556] Frederic Furió Ceriol [Humanista valencià (1527-1592) de tendència erasmista, defensor de la predicació en llengües vernacles]. Bononia sive de libris sacris in vernaculam lingua convertendis libri duo. Basilea. (Traducció de Jordi Pérez Durà i col., en Obra Completa, I, CNRS-Universitat de València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337)
Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo dirán Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferencièis en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.


[1557] Cristòfor Despuig [Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80)]. Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.)
les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa


[1559] Útil y breve institución para aprender los fundamentos de la lengua castellana (més conegut com a Anònim de Lovaina). Lovaina, publicada per Bartolomé Gravio
Quatro son, i mui diferentes entre si, los lenguajes, en que hoy dia se habla en toda España. Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Vizcaya, de la Provincia, i de Navara; […] Siguese tras esta, la Araviga […] La tercera, es la lengua Catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen de la provincia de Gascoña, de la mui antigua cuidad de Limoies: hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menoría, Iviça, Cerdeña i aun en Nápoles. […] El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla, i entiende en toda ella generalmente, i en particular tiene su asiento en los reinos de Aragón, Murcia, Andaluzia, Castilla la nueva i vieia, Leon i Portugal: aunque la lengua Portuguesa tiene tantas, i tales variedades en algunas palabras, i pronunciaciones, que bien se puede llamar lengua de por si.


[1563] Martí de Viciana [Historiador valencià (1502-1582)]. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.
En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras


[1575] Onofre Pou [Humanista valencià], Thesaurus Puerilis, València:
Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.

Consciència nacional dels valencians
Segle XIII
[1287] Bernat Desclot. Crònica del Rei En Pere.
"[Pere el Gran al coll de Panissars]...tramès lletres a ses hosts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleida, e de Tarragona, e de Tortosa, e de València, e de tota Catalunya generalment.".


Segle XIV
[Principis del s. XIV] El metge, visionari i reformador eclesiàstic valencià Arnau de Vilanova (València, mitjan segle XIII-Gènova, 1311), en la seua obra De Agrimensura declara de si mateix "Que yeu Arnaut de Vilanova...de Catalunya nadiu fuy". Així mateix, aquest, al seu Antidotum designa el bisbe de Mallorca i altra gent dels territoris de llengua catalana que s'hi trobaven en Perusa (Itàlia), com a "compatriotes meus". Respecte a aquest il.lustre valencià, reportarem, en fi, una curiosa prova de la seua condició nacional que va fer una volta el papa Bonifaci VIII. Aquest Papa tenia molta mania als catalans, i una volta, parlant amb el rei de Sicília, li confessava que no coneixia cap català bo, i n'exceptuava precisament el seu metge particular magistrum Arnaldum de Villanova.
Ramon Muntaner: Crònica
Narració d’una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, havia enviat quatre galeres valencianes:

"Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..."

Capítol CLXXI: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...".

Capítol CCXXXV: "En Rocafort, esguardant que ell havia perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..."

Explicació de l'origen català de les terres conquerides per Jaume II en el sud del Regne de València:

Capítol XVIII:"...els habitants d'Oriola, Elx, Alacant, Guardamar...son vers catalans e parlen lo bell catalenesc del mon." "vingueren molts fadrins en Catalunya e nodriren-se tot hora amb lo senyor infant; enaixí aprenguren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València tot ço qui bo e bell era, e així cascun d'ells fou lo pus perfecte pla(català) que abans fou e amb pus bell catalanesc".


[1311] Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
"E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València".


[1306] Arnau de Vilanova
“Regnum vero Aragoniae sub se habet cathalanos et aragones”


El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus").

[1316] Testament de Guillelma, muller de Salvador Pedrosell
“Item, captivis catalanis oriundis de civitate Valentie, redimendis de posse paganorum, ducentos solidos”


[12 – 8 - 1330] Ordenances als mercaders de la corona d’Aragó, a la ciutat de Bruges
“a tots los mercaders catalans sotmeses del senyor rey d’Aragó, a fi que d’ací en avant no sie nenguna quistió entre mercaders ne noliejadós, ne ací ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha”


[1352] Pere el Cerimoniós: Crònica: Narració d’una tempesta ocorreguda a Sicília (capítol 5)
“no se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València”


[1370] Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica:
"entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".


Bernat Serra, notari de València (en el mateix plet):
"alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".


Bernat de Miracle, savi en dret de València (en el mateix plet):
"entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.


[1370] Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar:
"On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".


L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
Francesc Eiximenis: Lo Crestià (llibre terç). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.
“per aquestes, damunt dites raons, provaren los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món.”


[1392] Consell General de la ciutat de València. Manual de Consells [6 de juliol].
"...els èxits de l'infant Martí, a Sicilia fan honor e utilitat...a tota la nació catalana."


[1395] Antoni Canals: Valeri Màxim (traducció)
“E com lo dit rey fos barbre, que vol dir hom estrany a la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres”


[12.9.1399] Els jurats de València fan esment d'aquest antic proverbi:
“Draps de França e llibres de Bolunya consumen Aragó e tota Catalunya".


[1399] Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
Segle XV
[1403] Jurats de València. Lletres missives als prohoms i al cònsol de Marsella.
“...ha presa en les mars vostres la nau de Cristòfol Caruo, genovés, carregada de moltes mercaderies e havers de cathalans, mercaders d'aquesta ciutat e de son regne, que anava en Gènova..." "...que si el dit Diago Sanxeç ab la dita presa arriba aquí vullats fer ab diligent obra e cura que ell torn als dits nostres mercaders cathalans tot ço...”.


[1412 - 1418] Sant Vicent Ferrer. Sermó.
“Digau: en què coneix hom una persona de qual terra és? En lo lenguatge. Car si vós parlau ab hom estrany per la llengua conexereu de qual terra és. Si parla català, oo! Català és, si parla francés, francés”


[15 – 12 - 1433] Oriola. Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.)
«Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»


[1458] Generalitat de València. Llibre de provisions:
"E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."


[1455 - 1458] El Papa valencià Calixt III (Alfons de Borja) [Canals 1378-Roma 1458] se designà a si mateix com a papa catalanus, i així mateix proclamava que el seu Papat era gloria nationis catalanae.
[1500] Pietro Belmo. Opere.
"O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani..."(referint-se a amics i parents del papa de Xàtiva Alexandre VI [Roderic de Borja]).


Segle XVI
[1539] Baltasar de Romaní: Pròleg de la seua edició de les obres d’Ausiàs March.
“Obras de mossen Auzias March, Cavallero valenciano de nación catalán”


[1554] M. Bandello. Novelle I:
"Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."


[1557] Cristòfor Despuig: Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa.
“...los valencians d'ací de Catalunya son eixits, i los llinatges que d'ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s'és molt trastornada.”


[1566] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia.
"En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanesque de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...”.


[1577] Vicent Antist: Vida i historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer.
"...San Vicente predicaba en catalán...como quiera que Valencia fué poblada de gente catalana”.


. En valencià es diu “jo pense” i en català “jo penso”.
No és cert. Molts valencians diuen “jo penso”: per exemple, de Cabanes cap al nord ho diuen, i cal tenir en compte que durant els segles XV i XVI els catalans també deien “jo pense”, fins que va aparéixer la forma en –o per la influència del castellà.

2. En valencià es diu “xiquet” i en català “noi”, en valencià es diu “xicotet” i en català “petit”.
Ara bé, els catalans no desconeixen les formes derivades de xic (xiquiu, xicot...), i els valencians tampoc desconeixen les formes derivades de “petit”. Així, es diu “és un nano petano”. A Lleida, petit i xicotet conviuen. Passa igual com en corder/xai, poal/galleda, granera/escombra, que els blavers s’apunten com a distintives i també es diuen a Lleida. En el cas concret de la paraula granera, els valencians de la zona interior castellanoparlant també empren aquesta paraula, sense prejudici de la unitat lingüística que eixos valencians comparteixen amb els castellans que diuen “escoba”.

3. En valencià es diu “creïlla” i en català “patata”.
No és exacte. A la ciutat de Castelló, i d’allí cap al nord es diu “patata”, i no per influència de Catalunya precisament: la forma “patata” era general a tot el domini lingüístic i “creïlla” prové del castellà “criadilla”, i és una forma que entra pel sud des de Múrcia. La prova més palesa d'això és que en alguns pobles la gent gran diu encara "credilla".

4. En valencià es diu “iaia, iaio” i en català “avi, àvia”.
Cap testimoni més adient per a desmentir-ho que una de les nostres més insignes escriptores, Isabel de Villena: “E la dita senyora Anna presentà al seu amat nét una camisa que li havia feta per goig de la venguda, ab freset d’or en les mànegues e en los muscles, la qual lo Senyor vestia ab molt plaer per amor de la santa àvia sua” (Vita Christi, capítol XCV).

5. En valencià es fa la –r final, en català no.
No és cert. A tota la comarca del Maestrat es perd la –r final, i també es perd, però només en les combinacions pronominals, en tot el territori al nord de Moncofa i Xilxes i en tota la línia costera que va de Dénia fins al sud, incloent-hi el dialecte il·licità i alguns pobles com Crevillent, on es perden també totes les –r finals. Pel que fa als catalans, tots ells sensibilitzen la –r quan hi ha un pronom feble al darrere. "Mirà", però "Mirar-ho", "anà", però "anaR-hi", "fe", però "feR-ne".

6. En valencià es diu “eixir” i en català “sortir”.
No és cert. A Eivissa, per exemple, diuen “eixir”, i també en algunes zones del nord del pirineu. La raó és que els dos verbs (sortir i eixir) eren en un primer moment verbs diferents: eixir era “abandonar un lloc” i “sortir”, eixir de colp, precipitadament. A Barcelona la forma sortir va començar a substituir el verb eixir per la seua major expressivitat, i eixa novetat va començar a estendre’s, fins que només les zones extremes del domini lingüístic, o més allunyades de la influència de Barcelona (País Valencià, Eivissa i el Pirineu) han conservat el verb eixir.

7. En valencià es diu “meua, teua, seua” i en català “meva, teva, seva”.
No és cert. A Eivissa i Girona diuen “meua”, i tal forma va ser general en tot el domini lingüístic fins que en el segle XV a Catalunya començà a imposar-se la consonantització de la u intervocàlica.

8. En valencià es diu “dins” i en català “dintre”.
No és cert. En tota la comarca del camp d’Elx i l’Alacantí es desconeix la forma “dins” i es diu “dintre”. Altrament, a Catalunya conviuen les dues paraules.

9. En valencià es diu “pare”, “mare”, “portar” i en català es diu “mara”, “para”, “purtar”.
La neutralització vocàlica no és un fenomen alié al valencià. En molts pobles valencians es diu, per exemple “amportar” i “ascolta” per “emportar” i “escolta”, també és freqüent escoltar “Jusep” per “Josep”. Aquesta neutralització també es dona en conjugacions verbals, com "vullgau" o "vingau", formes que poden sentir-se en molts pobles valencians.

D’altra banda, la neutralització vocàlica típica, per així dir-ho, del català de Barcelona, no és un fenomen tan antic: començà cap al segle XVI en les vocals a i e i més tard (cap al segle XVII) en o i u. A Balears, per cert, només es fa entre e i a, i en alguns dialectes plenament valencians com el del Camp d’Elx és molt freqüent escoltar “mun pare” per “mon pare” o “ubert” per “obert”. Cal afegir que catalans com els de Lleida, Tortosa o Amposta no neutralitzen les vocals i s’assemblen més en la pronúncia als valencians que als barcelonins o gironins.

10. “Aquest” i “altre” són paraules catalanes i no valencianes.
No. Els documents antics i les obres literàries valencianes de l’Edat Mitjana n’estan plenes, i citar exemples seria una feina inacabable. Aquest prové de sumar al llatí ISTE el reforçador ACCUM, que també reforça el llatí ILLE formant “aquell” (ACCUM + ILLE). En eixe sentit, si emprar el demostratiu amb reforçador previ és català, també ho és emprar “aquell” o “aquella”. D’altra banda, formes com “aqueste” no són desconegudes en castellà antic.

Pel que fa a altre, prové del llatí ALTERUS, paraula que com veiem ja conté la L. En eixe sentit, defensar la validesa de la forma popular valenciana “atre” resulta antietimològic.

11. Les formes "mos" i "vos" són específicament valencianes.
Fals. Aquestes formes (que els blavers llueixen en la seua consigna "No mos fareu catalans" com a tret distintiu valencià respecte al parlar català) són utilitzades en tots els dialectes balears. I a banda, en el propi Principat s'utilitzen en la zona que va des del Camp de Tarragona fins al límit amb el País Valencià.


Tinc fins al divendres per presentar als companys les mentires dels textos, un ajuda per favor.

[berarma]

És complicat, moltes coses de les que buscar informació. Alguna cosa se podria contestar fàcilment, pero te proponc donar una resposta global a tot.

Te proponc, si és possible, que faces una cosa pareguda pero a menor escala, prenent per eixemple els següents temes.

- Proves de que la terra és plana.
- Proves de que el sol gira al voltant de la terra.
- Proves de que existixen bruixes i han de morir en la foguera.
- Proves de que la dòna és un ser inferior a l'home.
- ...

Yo crec que si pogueres fer un treball en tot açò o lo que se t'ocórrega i fores capaç d'incloure cites o referències de l'época de gent que creïa en estes coses, pots demostrar que les proves presentades per a l'unitat de les llengües no demostren res, i que ademés eixe mètodo de provar les coses és ridícul.

La sociollingüística te pot ser d'ajuda per a demostrar també que els criteris llingüístics científics per a determinar qué és una llengua i qué és un dialecte són molt diferents als exposts en classe. Els llibres de Chimo Lanuza te poden ajudar molt ací, i aixina demostres que lo que se propon en classe no té res de científic i molt de manipulació.

Crec que se podria fer un treball molt interessant i impactant que també te faria guanyar-te un suspens perque deixaries en ridícul al mestre. Si fora yo, ho faria de totes maneres, que llàstima no estar ara en l'institut.

Espere que estes idees te siguen d'ajuda.

[Ganchut]

lo mal es que quan estas en l'institut ixes coses no les saps, les saps una volta han passat 10 o 15 anys d'abandonar-lo (A no ser que entres en el valencianisme als 5 anys i t'agrade la sociollinguistica i tot aixo)
_________________


________
Soci 230 de la PJV

[berarma]

[Ganchut]

¿un rincon del vago valencianista?
_________________


________
Soci 230 de la PJV

[muçol]

Eixes cites pareixen tretes d'un copipasting dels antiblavers eixos jeje. En fi, n'hi han molts llibres en cites de lo contrari, que imagine que curiosament no hauràn ficat en el llibre eixe de text. Ara de memória me ve "el crit de la llengua" o l'últim editat per la diputació de Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana.

[romanç]

A foroche, un forer dit valencianisme, ha respos a moltes de les cites que vos comentaba, pot servirme? os copie part,



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1322] El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum"


Respecte de la cita d´Eymerici (no saps ni el nom correcte) primer que s´aclarixquen si es "in vulgare cathalano" o "in vulgare cathalenorum". Ells saben que no es lo mateix. Tampoc les feches coincidixen. No cal dir que lo que puga haver dit un mege de Montpelier, en res condiciona als valencians.



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1325-29] Ramon Muntaner [Cronista empordanés (1265-1336) que residí durant alguns anys a València i Xirivella, on començà el 1325 a redactar la seua Crònica]. Crònica, cap. XVII. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971.
tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.


Todos los datos indican que una parte de la "crónica" escrita por el catalán Ramón Muntaner no está basada en la experiencia propia y directa del autor sino en una serie de supuestos que el cronista presenta de manera marcadamente idealizada y distorsionada. Precisamente es en la inverosimilitud de la leyenda del "bell cathalanesch" en donde mejor queda reflejada la falsedad e inexactitud de los "datos" presentados en dicha "crónica".

Ramón Muntaner, según él mismo aclara en su obra, comenzó a escribir su "crónica" muchos años después de acontecer algunos de los hechos que pretende reflejar. En concreto, según palabras del propio cronista, la inició el quince de Mayo de 1325 cuando contaba con 60 años de edad (aquest libre el comenci lla Deus merce era en temps de LX anys. Lo qual libre yo comence ha XV jorns de Maig del any de la encarnacio de nostre senyor Deus Iesu Christ M.CCC.XXV). Sustrayendo 60 años a 1325 se obtiene 1265, que sería el año de nacimiento de Muntaner, mismo año en el que el rey aragonés Jaume I "el Conquistador" inició una campanya militar en el Reino de Murcia con ánimo de sofocar la rebelión sarracena presente en aquellas tierras.

¿Cómo es posible que habiendo nacido Ramón Muntaner en el mismo año en el que el rey Jaume I realizó su campanya militar por tierras murcianas, 1265, Muntaner, sin apenas un año de edad pudiera haber acompañado al rey como cronista y haber sido testigo directo de, según lo que narra, una (supuesta) repoblación absoluta de catalanes en villas de Murcia y Alicante y de un (supuesto) "bell cathalanesch" hablado por estos pobladores ?
Resulta de puro sentido común entender que Muntaner jamás pudo acompañar al rey Jaume I en su campaña murciana, tal y como el cronista pretende hacer creer en su obra, y que por tanto no pudo ser testigo ni de la supuesta "repoblación catalana", ni del supuesto "bell cathalanesch" a los que hace referencia. Los motivos que empujaron a Muntaner a mentir y a falsear en su crónica, perdiendo todo rigor y credibilidad, no son especialmente relevantes, lo sustancial es que todos aquellos catalanistas(*) que en base a Muntaner y su crónica van proclamando que la lengua Catalana estaba presente y reconocida en Murcia y Alicante en el siglo XIII han dejado de tener en Muntaner y su obra las "pruebas irrefutables" validadoras a tales supuestos (a no ser que pretendan imbuir de autoridad a un "cronista" que en 1265 todavía andaba con pañales y que jamás vivió los acontecimientos señalados en primera persona, como intencionadamente pretende hacer creer).

Es tanta la desinformación e inexactitud de la que hace gala Ramón Muntaner en relación a este asunto, que en su crónica data en el año 1238 (M.CC.XXXVIII) la presencia del rey "en Jacme D'Arago" en tierras murcianas, cuando históricamente está más que probado que fué durante los años 1265-1266 cuando el rey aragonés Jaume I estuvo en el Reino de Murcia ayudando a su yerno castellano el infante Alfonso (Alfonso X "el Sabio") a sofocar la rebelión sarracena (recordemos que el año 1238 es el de la entrada del rey aragonés en Valencia). En resumen, si se diera por bueno el año de 1238 como el correspondiente a la campaña del rey aragonés Jaume I en Murcia el asunto aún se tornaría mucho más irrisorio, puesto que implicaría que Muntaner habría sido capaz de cumplir su cometido de cronista aún sin haber nacido (quizás un cometido al alcance de cualquier catalanista de pro, pero vedado al resto de los mortales).

Conviene saber, además, que el rey Jaume I falleció cuando Ramón Muntaner tenia solo once años de edad, año 1276, por lo que es más que evidente que Muntaner no pudo nunca acompañar como cronista al rey Jaume I en ninguna de sus campañas, ni pudo ser testigo directo y presencial de unos hechos que el cronista catalán nos quiere presentar como vividos en primera persona.

Como colofón, el cronista catalán lanza un exaltado alegato en favor de Cataluña, con toda seguridad para tratar de compensar la frustración que le provocaría tener que admitir la inferioridad de rango de Cataluña ante los reinos de Aragón y de Valencia (y Mallorca). Proselitismo gratuito que deja en evidencia el marcado carácter chovinista de Ramón Muntaner y su visión partidista en favor de Cataluña y lo catalán a lo largo de su "crónica". Un chovinismo catalanista que continua presente en nuestros días, con mayor virulencia y agresividad si cabe, que viene de la mano del nacionalismo catalanista (y sus colaboracionistas en tierras valencianas) que pretenden hacer creer que el idioma Valeciano es solo una variante del Catalán para absorber el patrimonio lingüístico e histórico-cultural valenciano dentro de sus inventados y ficticios "països catalans" y "coronas catalano-aragonesas" imperiales.



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1341] Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l'Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6)
[l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.


Continuant en la cita de la "carta de cessió del lloc de Sagra" (1341), torne a cedir a la tesis de Lluis Fornés: "És evident que no estem davant d´un text literari, i que, a més, no hi ha cap dada específica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la llengua dels valencians"



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
Francesc Eiximenis [Franciscà, nascut a Girona el 1330 i mort al 1409. Va viure els últims anys de la seua vida a València, on va donar a conéixer les seues obres més importants]. Lo Crestià (llibre segon). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.
Per aquest punt a declarar, deus saber que, segons que posen los metges, quan l’hom s’és gitat a dormir la sang s’escalfa e tot lo cors de dins, e, a vegades, per diverses causes, lo pulmó, qui s’apella lo lleu en catalanesc, se lleva e posa’s sobre lo cor, e tanca’l e l’abriga, en tant que quaix li toll la seua pròpia respiració


El gironí Eiximenis, no mereix la manipulació que vostés acaben de llegir. I conste que lo primer no és respectar als ‘acientífics’¡!, sino respectar a l’autor, ¿per qué no explicar que diferenciava la llengua catalana de la valenciana? En son llibre Art de ben morir (edició catalana de 1507), en el colofó diu, he deliberat traurel segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana e manifest estil. En l’obra Scala dei, al recte de la pàgina titular explica, libre intitulat ‘scala dei ordenat per lo reverent mestre francesch eximenis, mestre en sacra theologia, del orde dels frares menors’, novament traduit de lemosi en nostra lengua vulgar valenciana... I per si fora poc, quan en Valéncia s’imprimix el seu tractat de moral, en 1502, nos digué que la qual obreta es ‘stada treta del tosca en la present lengua catalana’. Tot açò manifesta que Eiximenis sabia a quína llengua traduïa, i quan i cóm calia, ho dia sens empachar-se. Per ad ell les dos llengües eren diferents.



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1400] Carta dels Jurats de València a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús) tramesa l'1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f. [28 r i v])
Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de anys, poch més o meyns, e paladí en lebguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]


Si parlem de la "Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona" (1400), no hi ha dupte de que no es referixen a la llengua dels valencians, sino a la d´un "tartres". Una atra carta d´este episodi aporta llum. Els jurats escriuen a les autoritats de Moya i diuen:"sia fuyt pochs dies ha un catiu de linyatge de tartres, empero batejat e apellat Johan, de edat de anys poch més o menys, e paladí en son parlar català". A alguns academics els agradaria que els Jurats hagueren dit "nostre parlar català". Pero varen dir "son parlar català" ¿Ho volen mes clar?



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1415] Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)
Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]


Respecte de la "Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc"(1415), ¿Es un text valencià? Ferran d´Antequera, va naixer en 1380 en Medina del Campo. Parla de la llengua a la que ell considera que un ¿valencià? va traduir un carta, no de la llengua dels valencians. ¿Podrem o no traduir els valencians a la llengua que vullgam sense que els sabuts pancatalanistes nos diguen que es perque parlem en la llengua a la que traduim?



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1417] Enrique de Villena [Escriptor castellà (1384 – 1434), pare de l’escriptora valenciana Isabel de Villena], Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat a València (citat per Antoni Ferrando Francés, op. Cit. P. 77):
a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe catalán


De 1417 es la cita de Enrique de Villena, naixcut en Conca en 1384 i mort en Madrit en 1443. No pareix molt valencià. Els nostres "il•lustrissims" diuen que redactà en Valencia un obra a on es parla de català. Enrique de Villena, va esciure en castellà “Arte de trovar”, “Tratado de la lepra”, “Arte cisoria”... i dominava el grec i el llatí. Descobrim la nova teoria "cientifica" per supost, segons la qual si algu redacta una obra lliteraria en un lloc, la llengua en la que l´escriu es la llengua dels naixcuts en eixe lloc. Segurament per a escriure en castellà s´en aniria a Castella i per a escriue en grec ¡a Grecia!




Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1420] El 18 de desembre, els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li demanen que els carmelitans valencians siguen integrats en la província de Catalunya (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., pp. 77- 7:
ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga sub uno ydiomate conformatur, transferretur.


La cita de 1420 es una autentica vergonya. Diu: "[…] ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur." O estic cego o no lligc per ningun puesto "la denominació de català o llengua catalana" ¿Que es aço? ¿Una burla? ¿Consideren els "il•lustrissims" que els valencians no sabem ni llegir? ¿Que estem pardals? ¡Mals "pájaros" estan fets!



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1445] Actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., p. 81):
et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino


La cita de les actes del "procés de canonització de sant Vicent Ferrer", es corresponen a declaracions d´un occità que unicament posa de manifest que qui ho escrigué no diferenciava el valencià del català. I res mes. ¿A on esta el testimoni valencià?
Dir-li aixo "text valencia" nomes es pot calificar com a desficaci



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1492-97] Bernat Fenollar [Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses obres col.lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474)] i Jeroni Pau [Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del cardenal Roderic de Borja]. Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.)
Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"


La cita falsament atribuida a Bernat Fenollar, correspon a dos catalans. ¿A on esta el testimoni valencià?
De 1429, i citant un llibre del català Antoni Badia i Margarit, volen fer-nos creure que Bernat Fenollar va escriure les "Regles de esquivar vocables…" subtitulat "Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana", quan el mateix Badia, en la pàgina 148 del mateix llibre, diu que la participació de Fenollar fon "llunyana, reduïda i involuntaria", es dir, que no el va escriure. Vegem que el desig dels nostres academics s´enfronta en la realitat, apareguent com a mes catalanistes que els propis catalans



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1523] Joan Lluís Vives [Filòsof valencià (1492-1540), representant arreu d'Europa de l'Humanisme cristià]. De Institutione foeminae christianae. (Citat per Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.)
..mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.


La cita del tal felip es fruit de la seua invenció, no pertany a Vives, tota la milonga de LLeida respon a una llegenda sense trellat de les doncellez i la llengua.
El catalanisme sempre ha tingut com objectiu anexionar-se als regnes de Mallorca i Valencia. L`instrument ha segut fer-nos creure que repoblacio, lleïs, peses i mides, heraldica i llengua, son de procedencia catalana, per lo tant com dia Joan Fuster "som un sol poble".
Hasda els anys 60 algunes de les hipótesis eren creibles per falta d`investigacio, pero hui totes elles resulten com a poc comiques. Per a "demostrar" la repoblacio catalana del Regne de Valencia donen com a prova la llegenda de les 300 donzelles de Lleida. (i se queden tan tranquils)
Pere Tomich cronista catala de mitat del sigle XV, molt criticat pels seus destarifos, pero lo que els conve ho accepten com a historic, va ser el primer en dir lo de les donzelles. Beuter (1538) va replegar la noticia afegint detalls de la seua collita i finalment Escolano va rematar l´obra afegint noves aportacions. Al referir-se al asedi de Valencia Escolano diu: "y por que antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad…… en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos".
Nos fixarem en alguns detalls que demostren la falsetat d`esta llegenda. La ciutat de Valencia va capitular, per lo tant l`ocupacio va ser pactada en dia i hora, entrant les tropes cristianes en la ciutat per la porta i sense oposicio. Per lo tant lo dels tres lleidatans trencant el mur no es possible i menys en un trabuc, que en temps d`Escolano ya existia, per aixo el nomena pero quan la conquista encara no, sent per tant una invencio seua.
En quant a lleis, moneda i peses i mides. Els notres Furs no tenen res que vore en les "Costums" de Lleida, per lo tant no nos les van dur, ademes en 1238 Lleida utilizava les peses i mides d`Arago i comerciava en la moneda jaquesa,distinta a la primera moneda valenciana, el flori, i les peses i mides valencianes tenien paritat propia, distinta a totes les demes.
En relacio a la repoblacio, segons els distints historiadors li calculen a Lleida en1238, entre 1600 i 4000 habitants, acceptant els calculs mes optimistes i aplicant la pirámide d`edats de l`epoca, Lleida i el seu entorn no disponien de donzelles en edat de casament per a vindre a Valencia, ni en un numero moltissim mes reduit del que assegure Escolano.
Per ultim el portic a on estan les cares es d`estil romanic, per lo tant construït sigles abans de la conquista, lo que fa impossible que les cares representen als lleidatans.
Com podem vore es difícil en tant poc de d`espai dir tantes barbaritats, pero a pesar de aixo, en llibres de texte, escoles i publicacions continuen mantenint la llegenda. El profesor Sanchis Guarner dia : "es sert que els valencians admiten llur ascendencia lleidatana, i aixì el cronista valencià Beuter (1538 ) creu que les famoses tres-centes donzelles de LLeida per manament de Jaime I foren dutes a Valencia per la poblacio cristiana del nou regne, foren les que dugueren la llengua catalana, per aquella pintoresca raó que donà el tortosì Despuig ( 1557 ): per ço que les criaturas mes aprenen de les mares que no dels pares".
Com en esta historia cada u que la conta, fa el seu afegitò, yo fare el meu : Per a celebrar l`arribada de les dones, van fer com recentment en el poble de Planes, una gran festa en la plaça, van menjar "butifarra catalana amb mungetas, i se van fartar de ballar la sardana".



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1557] Cristòfor Despuig [Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80)]. Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.)
les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa


Vos presente un dato que no vos han dit, sapiau en qui va basar els seus estudis “l'erudit” Despuig?, en les obres de Ramón Muntaner, i con abans ya hem demostrat que Muntaner mentia pues no cal ni molestar-se en el que el Despuig diu, ames si vos fixeu, apareix de nou el fantasiós bell catalanesc, i en la contestació d’abans observen el nivell de Despuig respecte a la llengua que parlem les persones, jajajaja



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1563] Martí de Viciana [Historiador valencià (1502-1582)]. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.
En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras


Martín de Viciana, en la cita de 1563 que els "il•lustrissims" retrauen es referix, encertat o no, unicament a Oriola, no a la "llengua propia dels valencians". En 1574, es publicà el llibre de Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574) "Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana". Fon editat en Valencia l’any 1574.: "Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada…" …de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese". ¿Els ha quedat clar als "il•lustrissims" lo que pensava Viciana?



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1575] Onofre Pou [Humanista valencià], Thesaurus Puerilis, València:
Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.


Onofre Pou fon català ¿A on esta el testimoni valencià?



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1287] Bernat Desclot. Crònica del Rei En Pere.
"[Pere el Gran al coll de Panissars]...tramès lletres a ses hosts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleida, e de Tarragona, e de Tortosa, e de València, e de tota Catalunya generalment.".


Qué curiós el tema Desclot no?
Bona part dels almogavers valencians eren musulmans, “sarraïns”. No de bades, el croniste valencià Desclot els va descriure molt be, en la seua Crónica, en el capitul LXXIX. Ell diu que eren “catalans, aragonesos, e sarraïns”. Com pot ser que els diferencie?
I después que mencione la llengua propia dels valencians : En l’apartat 312 diu: “E quant foren a 1.ª font que es dejus la roca del castell, dix l’alcayt a Don Pelegri que’l esperas I poch, que ades l’auria. E mentre que ell l’esperava, vee que se despuylava la almexia que vestia, e assech se en la font, e baya’s e gita’s l’aygua dessus. E quant se fo banyat, envia messatge a Don Pelegri. I [un] sarray quisabia notre latí”, que era de Cullera (cap. 312). D’atre moro de Villena diu que “era latinat” (cap. 411).



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1306] Arnau de Vilanova
“Regnum vero Aragoniae sub se habet cathalanos et aragones”
El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus").


L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols.
Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades. ya des de l’edat mija, dir-li ad algu “català”, es converti en una especie d’insult, que prengue força principalment, en el renaiximent italià.
La acusació de català a Vilanova es tracta d´una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi”” . Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”.
Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindrien sentit”. ¿Pot quedar mes clar que dir-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nacio), es una acusacio injuriosa, o un insult?



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1395] Antoni Canals: Valeri Màxim (traducció)
“E com lo dit rey fos barbre, que vol dir hom estrany a la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres”


De tots es conegut el text de Frai Antoni Canals, en la dedicatoria del seu llibre "Valeri Maxim" (1.395) : “ho he traduit del llati a la nostra volguda llengua materna valenciana, aixini com uns atres escritors ho han traduit a la llengua catalana” No era interesant possar açò?



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1577] Vicent Antist: Vida i historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer.
"...San Vicente predicaba en catalán...como quiera que Valencia fué poblada de gente catalana”.


Agarre esta cita, pero totes les que hi ha de San Vicent son falses.

Tens molt poqueta vergonya!!!!!!!!!,
el Acta Notarial del Compromís de Casp (pág. 91) donde , de forma manuscrita, podemos leer : “Consimilem literam idem domini deputati expedire mandrunt, in YDIOMATE VALENTINO, parlamento generali Regni Valentiae ..”(6 de junio de 1412) , el representant del Regne de Valéncia va ser Sant Vicent i el seu germa Bonifaci, i firmaren al acta on es diu que la llengua del Regne, es l’idioma valencià, el que usaba Sant Vicent, i el seu germa en la seua Biblia que deixa testimoni de que sa llengua es la valenciana.
I es que Sant Vicent Ferrer , ademés de brillantíssim predicador , va ser un excelent conseller polític dotat d´una indiscutible visió moderna de lo que seria el Regne d'Espanya a la mort del rei Martin l'Humà . Pero ..., convé recordar també els gens democratics modals que ya apuntaven llavors els ambiciosos comtes feudals catalans . Parlem en concret de l'envejós Comte d´Urgell que havia acudit a la reunió de Casp com a compromissari representant dels comtes catalans. S'havia triat a tres compromissaris per Aragó , tres per València i tres per Catalunya per a prendre la decisió final d'anomenar a l'hereu de don Martí l'Humà , mort sense descendents. Pel Regne de Valencia varen acudir a Casp : Sant Vicent Ferrer , Fay Bonifaci Ferrer i Pere Beltrán .

L'ambiciós Comte d´Urgell català estava en contra de la unió dels regnes perquè aspirava a ser rei i es famosa l'anecdota de l'enfrontament entre el Compte i Sant Vicent Ferrer , al concloure les votacions, i caure l'elecció en don Fernando d'Antequera , nebot carnal del rei . En un moment de summa irritació el Comte d´Urgel es dirigix a Sant Vicent i li diu : “ Sou un hipocrita que, per interés particular , m'heu llevat el Regne , com a mal home que sou” . .. a lo que Sant Vicent Ferrer li va respondre : “ Recordeu que vareu cometre un greu pecat i no hi havia de permetre Déu que un home de tan trencada consciència regnara en Aragó” .... I es que el comte català acabava d'assessinar ,enverinat, al seu germà major per a furtar-li en Comtat d´Urgell .

El comte d´Urgell es va rebelar contra la decisió presa democràticament en Casp i fins i tot va intentar matar a Sant Vicent Ferrer .... , pero va ser derrotat i empresonat en Balguer , capital del seu comtat.

Els comtes catalans ya apuntaven modals en aquell moment . Antidemocràtics i ambiciosos, evidentment.




Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1455 - 1458] El Papa valencià Calixt III (Alfons de Borja) [Canals 1378-Roma 1458] se designà a si mateix com a papa catalanus, i així mateix proclamava que el seu Papat era gloria nationis catalanae.
[1500] Pietro Belmo. Opere.
"O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani..."(referint-se a amics i parents del papa de Xàtiva Alexandre VI [Roderic de Borja]).


El Papa mai va dir ser català, era valencià i parlava llengua valenciana.com confirmen les cartes que mantenia en la seua familia valenciana. ¿Per que a sovint els italanians els dien catalans quan eren valencians?En la memoria dels italians va quedar de manera imborrable l'epoca en que els catalans es feren famosos en els dominis de la Corona d'Arago en aquelles terres, per les seues actuacions de roders, lladres, assessins, violadors, etc. (estes accions, tindrien continuïtat en els temps durant la guerra de Successio, com descriu Miñana en De bello rustico valentino). Es dir que, d'igual forma que es denomina "gallegos" a tots els espanyols en Argentina, en aquells temps i de forma, en este cas, peyorativa, es denominava "catalans" a qualsevol personage dels territoris de la Corona d'Arago en Italia: "Los papas Borja, Calixto III y Alejandro VI, procedían de Valencia, y el odio hacia los catalanes estaba generalizado en Roma" (Kurt & Theo Reichenberg: El papa Borja Alejandro VI: ¿mostruo o mártir?, pag. 36). "En Roma también existían dos hospitales aragoneses que se autoproclamaban de los "catalanes", y que sólo a principios del siglo XVI se unieron en un solo "Hospitalis Cathalanorum sive Aragoniae nationis et Valentinorum" (Álvaro Fernández de Córdova Miralles: Imagen de los Reyes Católicos en la Roma pontificia, pag. 274). Inclus en la mediocre novela de Mario Puzo Los Borgia tambe es dona testimoni del concepte que es tenia de catalans: "La misma noche en que murió Alejandro, numerosos grupos de hombres armados se adueñaron de las calles de Roma, apaleando, asesinando y saqueando los hogares de todos los 'catalanes' que encontraban a su paso, pues así se conocía a las personas de ascendencia española" (pag. 293).



Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1539] Baltasar de Romaní: Pròleg de la seua edició de les obres d’Ausiàs March.
“Obras de mossen Auzias March, Cavallero valenciano de nación catalán”


Tal patranya, que a base de publicar-la, inclus en els llibres de la Conselleria de la Generalitat Valenciana, molts la donen com a valida, no te ningun fonament.

El 9 de giner de 1415, encara com a “donzell”, en representacio de la branca valenciana de la familia (som pare havia faltat en 1413), pren part en les corts celebrades en Valencia per Ferran I. Precisament en esta ocasio va tindre l’honor de escoltar un sermo de Sant Vicent Ferrer, que com tots saben (perdo, els catalans, no), parlava valencià.

Per a l’administracio de les seues terres, eixercint els seus drets de senyor, ho fea, llogicament, en la llengua que parlaven els seus vasalls, el valencià, entre ells alguns moros, que li creaven numerosos conflictes, com demostra que el 16 de juliol de 1433 tinguera que redactar el poeta, certs documents sobre la seua jurisdiccio.

En 1435 Ausias March assistix a les corts de Monzo entre els respresentants de l’estament militar del Regne de Valencia, i en giner de 1437, a les que foren celebrades en Morella.

Un cas curios es que, en 1437, contat ya en quaranta anys, Ausias March contrague el seu primer matrimoni en Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blach, en el que afirma que esta escrit en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar... Per cert, si Joanot parlava i escrivia en valencià, en quina llengua parlaria la seua germana. ¿Com parlaria Ausias March a la seua dona, sense contar que eren del mateix puesto? ¿En atre idioma? ¡A lo millor es que ya existia el traductor de catala SALT, de la Generalitat Valenciana que nos volen passar per valencià! ¿O es que ara els catalanistes aduiran que no va ser per casualitat que Isabel Martorell va morir als dos anys de casar-se, per no entendres llinguisticament en el seu home?

I per ultim, Joan de Resa –pseudonim de Honorat Joan– (Regne de Valencia, sigle XVI), publicà un Vocabulari Valencià-Castellà , per a la millor comprensio del princip D. Carles d’Austria, fill de Felip II, de qui era preceptor, entenguera i disfrutara de les obres del poeta Ausias March, que varen ser publicades en Valladolid l’any 1555, en Llengua Valenciana, de les quals este Vocabulario formà part. ¿Si Ausias March escrivia en catala, per que s’incluix en esta edicio, al final del llibre un vocabulari valencià-castellà? ¿Si Ausias March haguera escrit les seues obres en catala no tindria que haver fet Joan Resa, per a l’edicio castellana, un vocabulari catala-castellà, en lloc de valencià-castellà?

Queda clar que nomes en les ments megalomanes, alimentades per l’incultura, poden sostindre que Ausias March era un poeta catala.




Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1566] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia.
"En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanesque de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...”.


En el opúsculo "Alabanzas de las lenguas", dedicado "als ilustres jurats" de la ciudad de Valencia, aborda el origen y excelencias de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, de la que exalta su galanura y esplendor. De la lengua valenciana escribe que "ha probado con todo cumplimiento, que la lengua latina es muy universal por todo el mundo, y de aquella muchas otras lenguas han tomado gran número de vocablos: y que la lengua valenciana es hija y factura de la lengua latina por derecha línea y propagación". Según Viciana, la lengua valenciana en más de tres mil vocablos es pura latina y recoge una relación de voces que demuestran la relación directa con la lengua madre.¿No es raro que no mencione para nada al catalán?





Es convenient que es sapia que moltes de les cites del dictamen prenen com a referent el llibre "Consciència idiomàtica i nacional dels valencians" del academic Antoni Ferrando (membre de la AVL). Es troben en l´apartat "El triomf del gentilici com a nom de la llengua". Hi ha cites, respecte de les quals Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova (Universitat de Valencia-Estudi General, 2004), diu: "En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana". Continua diguent: "Remarquem que cap dels textos és literari; i no es referix, cap d´ells, a la llengua dels valencians, ni a la literaria, ni a la popular". Vegem, que el supost "triomf del gentilici " entre els valencians, nomes es troba en el desig de Ferrando, de que aixina haguera segut, forçant interpretacions que en moltes ocasions rallen lo ridicul, en un intent desesperat de clavar el clau per la cabota.




PD : Per cert, per a terminar i mostrar el destarifo de textos en que es basen els ignorants catalanistes, el que tenim es un prova, carbonin o catalanin, que te be prou millor, fixat :


Cita de: CArbonin en Ayer a las 03:09:00
[1563] Martí de Viciana [Historiador valencià (1502-1582)]. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.
En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras

[1566] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia.
"En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanesque de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...”.


La cita al final es de l'any 66 o 63, o fem com feu el catalanistes, posem la data a gust del consumidor, quin destarifo.