Ganchut

Registrat: 13 Gin 2008 Mensages: 2251 Ubicacio: Malva-Rosa
|
Publicat: Dv Nov 14, 2008 2:14 pm Assunt: Els furs i la costum del Valentini -Agusti Galbis- |
|
|
ELS FURS I LA COSTUM DELS VALENTINI (I)
En articuls precedents hem vist, que previament a l´entrada en Valencia del rei en Jaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part del qual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (per convenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlar el romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil dels iberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.
Es parla de que la Costum, que “...debió promulgarse inmediatamente después de la caída de Valencia, siempre antes de la finalización del año 1238.” (p 320 de “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” de Rafael Narbona), es l´antecedent dels “Furs”. I es sol dir que fins a 1251, no apareix la denominacio de “Furs”. Per aixo estranya que en la p. 312 de “Estado social y político de los mudéjares de Castilla” de Francisco Fernández, conste privilegi concedit a la catedral de Valencia en 1241 en el qual llegim: “...in quo assignavimus generale forum Valentiae fieri, sicut determinatum est in consuetudine Valentiae…”
En els Furs del Regne de Valencia llegim: “Comencen les costumes e.ls establiments del regne e de la ciutat de Valencia…”. Sabem que el dret que partix de les costums, el dret consuetudinari, es una part del dret privat, basat en formes de relacio establides per la tradicio. Jaume I decidi codificar-les perque “…si costumes no eren posades en scrit, porie esser entre aquels qui pledejen gran confusio e porie.n exir gran materia de contendre…”
Els catalanistes no poden acceptar que en els Furs es codifiquen “costums”, perque aixo denotaria ser sabedors de la preexistencia d´un poble valencià que les seguia. A mes, si quan llegim “llengua valenciana”, hem d´entendre “llengua catalana”, si quan llegim “corona d´Arago” hem d´aborronar-nos pensant en la “confederacio catalanoaragonesa” ¿Com se nos passa pel cap el pensar que quan llegim “costum” hem d´entendre “costum”? ¡Per favor quin desbarat! ¿Com han de ser les coses com son i no com als catalans els haguera agradat que hagueren segut?
I entrant en materia, hem de saber que fon Honori Garcia, qui va estudiar el fondo consuetudinari del dret valencià. Notari naixcut en La Vall d'Uxó (1896-1953), fon membre de la junta de cultura del Colege Notarial de Barcelona. Part dels seus treballs es publicaren en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”, en tituls com “Sobre el fondo consuetudinario del derecho de Valencia” (XVIII, 1943, p.17-29), “Los elementos germánico y musulmán en los Furs” (XXXI; 1955, p.80-85) “Posibilidad de un elemento consuetudinario en el Código de Jaime I” (XXIII; 1947, p.428-450) “El any de plor” (XXIII; 1947, p.121-127), “La tenuta” (XXIV; 1948, p.307-312) i atres.
Manté Honori que la “…afirmación categórica de la ausencia absoluta de un elemento consuetudinario indígena en el Código de Jaime I peca de apriorística; obedece a una premisa tomada como cierta, como es la ausencia de un pueblo cuyas costumbres hayan de ser recogidas y reducidas a escrito, más que a un examen detenido de las instituciones contenidas en los Fueros”, senyalant que “al Juez de Apeos y deslindes de la Orden de Montesa, no le pareció tan evidente esta falta de un pueblo que practicase costumbres que hubieran de ser recogidas”. I deixant-se dels apriorismes, que tant agraden i interessen al catalanisme, es posa a estudiar, “la existencia de un elemento jurídico popular, indígena, recogido y en muchos casos desfigurado por los redactores de dicho código”
Hem de saber que l´organisacio del matrimoni, influida per distintes condicions, historiques, economiques i socials, ha individualisat historicament als pobles. Per a trobar la costum dels iberorromans valencians, s´ha d´analisar la redaccio dels Furs, “…en su forma primitiva, en la que se dio originariamente”, i estudiar aquells furs en els quals es regula, l´aportacio de bens al matrimoni, aixina com la seua particio per haver faltat un dels contraents.
I ya alvancem, que s´aplega a la conclusio, de que les institucions originaries valencianes, son especifiques i distintes d´aquelles que regulaven el matrimoni tant en Arago com en Catalunya. Es mes, certs elements de les institucions valencianes, foren adoptats posteriorment, pels catalans.
En primer lloc, crec convenient comentar que el regim matrimonial foral seria mes paregut al regim actual de separacio de bens que a qualsevol atre. L´aplicacio d´este regim, conduia a una dependencia total de la dona respecte del marit, sent que usualment, est era l´unic que acostumava a treballar de forma remunerada.
I anem a començar per la dot o eixovar, que la dona havia d´aportar al matrimoni, sempre que tinguera possibilitat economica de fer-ho. La dot es una institucio que ve del dret romà i l´eixovar, es una donacio matrimonial hispano musulmana, que segons Rafael de Ureña consistia en “las ropas etc, para uso personal de la novia que ésta compraba con su fortuna o le entregaba su padre”. Els furs, segons Honori, “…ordinariamente usan de una u otra denominación indistintamente…”, encara que algun fur, “…deja entrever que son cosas distintas…”. I diu Honori Garcia: “los redactores del Código de D. Jaime conocían una aportación de la mujer al matrimonio (la dote romana) y, asimilando esta aportación de la mujer al derecho por ellos conocido, la regulan en forma romana transformándola de sólo las ropas y utensilios de uso personal en todo lo que la mujer aporta al matrimonio, si bien como parece desprenderse del fuero antes aludido, se conserve la denominación popular para el primitivo xuar y se aplique el nombre de dote a todo lo demás que aporte la mujer. Con la práctica, vienen a confundirse en la vida jurídica ambas denominaciones y al final exovar y dote vienen a ser dos nombres distintos de una misma institución.”
Hem de saber que la paraula “eixovar”, deriva de l'àrab “ax-xuwar” i que hui es paraula viva en valencià, en el significat hispano-musulmà, junt a les variants “eixauar” i “eixoguar”. Carlos Ros, en 1764, matisà dient: “Eixahuar: Se toma en Valenciano por los pañales, y todo el aparato que previenen las mugeres para los niños recien nacidos”. “Eixobar: El aparato de ropas que se haze la mujer para casarse”. Es despren que en la memoria dels valencians, encara hui existixen idees provinents dels iberorromans valencians anteriors a Jaume I.
I una mostra de que els catalans no tenen ni punyetera idea de lo que vol dir “eixovar”, es la definicio que consta en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana”, a on llegim: “Aixovar: Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la seva futura muller quan aquesta és instituïda hereva o quan aquell ha d'anar a viure a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur marit.” Res que vore en la realitat.
No cal dir, que les costums propies dels descendents dels iberorromans valencians, regulades pels Furs, en absolut es corresponien en aquelles dels moros regulades per la “çuna e xara”, encara que per la convivencia, es degueren influir.
Pero el rastre que deixaren els “valentini” en els nostres Furs, encara es pot esquadrinyar en mes institucions que determinaren la vida dels valencians fins al Decret de Nova Planta. Felip V, alegant el “…justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas…”, establi que “…doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia”.
Hui tenim un atre enemic que, sense donar la cara com feu Felip V, intenta corcar l´arrail del ser i sentir-se valencià. I eixe enemic es diu catalanisme. Enfortint i endurint el nostre sentiment valencianiste, conseguirem que els corcons catalanistes es muiguen de fam.
ELS FURS I LA COSTUM DELS VALENTINI (i II)
Una atra institucio valenciana present en els Furs primigenis i que nos informa de les costums dels valencians anteriors a Jaume I es el “escreix”. L´escreix valencià originari, consistix en una aportacio que fa el marit a la muller, sempre que esta aporte dot, exigint-se la consumacio del matrimoni.
Comenta Honori Garcia que la donacio del marit a la muller en temps de boda, procedix del dret iberic i es general en el dret historic espanyol. Pren el nom de “arras” en Castella i Navarra, de “firma de dote” en Arago i de “esponsalici” en el dret primitiu de Catalunya, a on posteriorment es confon en la “morgengabe goda”, diguent-li tambe “escreix”.
L´exigencia de la consumacio del matrimoni, fa coincidir l´escreix valencià en el de Tortosa i el separa de les “arras” castellanes, de la “firma de dote” aragonesa i del “esponsalici” català. Pero tant l´escreix de Tortosa, com l´esponsalici català, nomes obliguen al marit si la dona va verge al matrimoni, mentres que l´escreix valencià es obligatori per al marit, sempre que la dona aporte dot, independentment de la seua virginitat.
Al respecte afirma Honori Garcia: “La imposibilidad de atribuir la paternidad del “escreix” valenciano a las instituciones similares del resto de España y del derecho romano que antes se han enunciado, da motivos para creerlo de origen consuetudinario y tenerlo por institución practicada por los muzárabes valencianos, máxime cuando en él se ven combinados elementos romanos con otros musulmanes…Unidas estas dos instituciones la “donatio ante nuptias” y la “hadia” musulmana, nos dan todos los caracteres del “escreix” valenciano; y esta unión sólo pudo realizarse por el contacto de dos civilizaciones, la romana y la musulmana, que establecieron los muzárabes…”
Una atra institucio propia dels furs valencians, consistix en que, mort el marit, la muller te dret a disfrutar d´un any d´usufructe dels bens del difunt. Passat eixe any, la viuda pot exigir als hereus llegals, que li tornen els bens aportats per ella al matrimoni (eixovar, dot) i aquells que li donà el marit (escreix). Lliggam un extracte: “Com lo marit dalcuna fembra sera mort los fills o qualque altre hereu…no pusca alcuna cosa tocar ne administrar…entro que la muller sia pagada de lexovar, e de la donacio per nupcies e de les altres coses quel marit dona a la muller el temps quel matrimoni fo feyt entre ells” “Si morra lo marit: la muller no pusque demanar lexovar dins un any…”.
D´este dret diu Honori Garcia que es “institución genuina del derecho valenciano”. Diu que posteriorment es modificà concedint a la viuda unicament el dret d´aliments “para corregir la discrepancia tan profunda entre las antiguas costumbres y las nuevas leyes”. Esta institucio, una volta descafeinada, fon incorporada a la “Costum” de Tortosa ya que, “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara ese usufructo vidual”. Este dret genuï valencià, s´escampà per terres catalanes. Honori García afirma que: “en Cataluña fue minando el terreno al mismo usatje: Vidua”…fins aplegar a substituir-lo. Va ser fora de Valencia, a on esta institucio, prengue la denominacio de “any de plor”, denominacio posteriorment acollida pels valencians. Afix Honori Garcia que: “Los juristas encargados de la redacción de los Fueros, debieron encontrarse con este usufructo vidual que contradecía la construcción romana de la dote y la separación de bienes”.
Passat el “any de plor”, la viuda tenia dret a mantindre l´usufructe dels bens del difunt marit, mentrimentres els hereus no li tornaren els bens que ella havia aportat al matrimoni (eixovar, dot), aixina com aquells que el marit li havia donat en vida (escreix). Els Furs ho regulen escomençant: “E sils parents no li volran retre com lany sera complit…”
Esta institucio, originariament indisoluble del “any de plor”, acabà configurant-se com a una nova institucio. Honori Garcia escriu que: “El legislador de Valencia, consideró los derechos de la viuda como penalidad civil impuesta a los dichos herederos por su morosidad en el pago de la dote y escreix”. Diu que aço confirma la “permanencia de la costumbre ancestral del usufructo vidual”. Continua afirmant que “Esta forma ecléctica de armonizar uno y otro derecho, el indígena y el romano debió tener fortuna entre los juristas del siglo XIV porque la constitución “Hac nostra”… dada por Pedro IV en las Cortes de Perpiñán de 1351, se acogió en Cataluña la institución que…recibió allí el nombre de tenuta”. Hem de saber que este nom de “tenuta”, es totalment extrany a la llegislacio valenciana.
Fins a este punt hem vist la regulacio dels Furs, per al supost, en que la dona, tenia capacitat economica per a aportar “eixovar-dot” al matrimoni, rao per la qual en un regim de “separacio de bens”, eren bens propis, que se li retornaven al quedar viuda, junt a l´”escreix” que li havia donat el marit, per haver aportat dot.
Pero era possible que la dona no poguera aportar res al matrimoni. I com si la dona no aportava “dot”, no tenia dret a que el marit li donara l´“escreix”, al faltar este, es quedava en l´indigencia. Pero aixo ho eviten els Furs al regular que: “Aquell qui per sa voluntad pendra per muller alcuna fembra verge, o no verge, e no pendra ab ella alcuns bens…que ella pusca demanar en los bens del marit LXX morabatins dels mils morabatins…”, concretant que eixa proporcio del 70 per mil dels bens del marit, es calcula descontats deutes i carregues.
Diu Honori Garcia: “En uno y otro caso se refleja la tendencia musulmana de que la mujer obtenga siempre ventaja pecuniaria en el matrimonio y la tendencia hispano-goda de que no exista matrimonio sin donación que el marido haga a la mujer…Esta fusión de elementos musulmanes e hispano-godos necesariamente ha de ser anterior a la reconquista. No es probable que sea influencia catalana porque la legislación del Principado, ningún derecho concede a la mujer en este caso, aplicándose la quarta uxoria justineana por importación del derecho romano, ni tampoco tortosina porque la C.12.R.1ª, L.V de la Costum ya está tan romanizada que más bien es adaptación de dicha quarta uxoria que precepto de origen consuetudinario”
Proseguix exponent Honori García: “Y si de la naturaleza del derecho de la viuda indotada se pasa a su cuantía, ¿De donde hemos de suponer procedente el setenta por mil? Como ninguna de las legislaciones españolas la establece, por la fuerza se la ha de considerar o facticia o consuetudinaria. No es probable que sea creación de los redactores del código de Jaime I porque lo más natural es que al establecer esta cuota se atuviesen a la establecida por el Derecho romano que gozaba de autoridad”
Arcadi Garcia i Sanz, en la p 150 de “Institucions de dret civil valencià” nos informa d´un atra “…originalitat del dret valencià, de la que no en coneixem altres exemples de la baixa edad mitjana ni de la moderna…”. Es tracta del “…còmput dels graus de parentesc en la línia col·lateral…” definits en uns furs “…que son tots de Jaume I i, provablement, provenen de la primitiva Costum de València, de 1239”. Diu que es seguix “el mètode canònic del Decret de Gracià, i no pas el civil de la Instituta”
Segons els nostres Furs, “menor sia dit tro a XX anys…” El dret romà i el de Tortosa i Lleida, l´establien en 25 anys. Tambe era distint del dret aragones i del català.
Al catalanisme no l´interessa vore la multitut d´evidencies que demostren que Jaume I es trobà en un poble valencià, descendent dels iberorromans valencians, que practicava les seues costums i que parlava el seu romanç valencià derivat del llati vulgar. El nou rei cristià de Valencia, no feu mes que constatar-ho i respectar-ho. Per a qualsevol persona normal, es impensable que els redactors dels Furs, inventaren noves institucions inexistents previament, tenint a la ma el dret romà, els “Fueros de Aragón” i els “Usatges de Barcelona”, junt a mes “Costums” i “Codis” d´atres llocs. Pero com els acatalanats estan acostumats a inventar histories inexistents, pensen que Jaume I, tenia el mateix problema que ells i inventava dret inexistent.
En els articuls sobre “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, varem coneixer als “valentini” que estaven junt a catalans i aragonesos en l´epoca de la reconquista. Hui hem conegut algunes de les seues costums, moltes de les quals regularen la vida dels valencians fins a l´abolicio del Furs del Regne de Valencia.
per Agusti Galbis _________________ Hipocresia en tu puta cara... ( |
|