Comarcalisacio

1. Introduccio.

Des de la seua creacio en 1822 i la seua reafirmacio en 1833 les provincies han sigut un element distorsionador de la societat del Regne de Valencia. La missio de les provincies era aplicar l’experiencia francesa de valdre’s de la divisio provincial per tal de dissoldre el “espiritu de provincia anterior”. U dels pares del pla de provincialisacio va dir:

“Me ha parecido que una de las cosas más importantes al objeto de suprimir los nombres de Aragón, Cataluña, Navarra, (…) y todos los demás que lleven consigo peligro de rivalidad o de preferir el amor del distrito en que nace al de la verdadera patria cuya calidad no tiene ni puede tener una provincia, siendo solamente miembro del cuerpo de la España madre”.

La divisio provincial ha segut una ferramenta que, indissimuladament, ha intentat acabar en la personalitat valenciana, dividint al poble valencià en castellonencs, valencians i alacantins.

Donat que els furs, que prohibien la divisio del Regne, havien sigut derogats en 1707 i en base a la nova realitat, se van crear les diputacions, que han fet un gran treball per tal de trencar la unitat de la patria valenciana. El trencament de la nacio en tres parts ha supost que en Alacant i en Castello afirmen que ells no son valencians, ells son alacantins i castellonencs, respectivament; ya que valencians son els de la provincia de Valencia. “Nosotros somos de la Comunitat” (no se sap quina).

I es que lo primer que s’ha conseguit es donar la image de que els unics valencians son els del Cap i Casal, els de la resta de la provincia, ho son un poc menys, i els de la Comunitat ho son com a premi de consolacio. Lliteralment, ells no haurien de ser valencians sino comunidadvalencianenses.

2. El catalanisme i les provincies.

El catalanisme sabedor d’esta situacio, te ideat que, quan conseguixquen que la nostra patria se diga Pais Valencià, per tal de separar els del Cap i Casal dels de la resta del Regne, els de la capital seran valencians i els de la resta paisvalencs.

3. Solucio.

Seria interessant, tal i com van fer els valencianistes de principis de segle, que per a diferenciar els valencians del Cap i Casal dels de la resta, utilisar el gentilici “valentins” per a referir-se als capitalins; aixo des deu a l’antic nom de la ciutat (Valentia). Mentre que el gentilici de tots (els valencians) fora el de “valencians”, ya que des de la seua existencia com a entitat des de la etapa visigoda hem sigut valencians.

En l’actualitat un ciutada de Monover es monovér, alacanti i valencià, mentres que un de Valencia ciutat es nomes valencià. Si apliquem esta senzilla recepta, un ciutada de Benidorm seria benidormer i valencià, un de Oliva seria olienc i valencià, un de Borriana seria borrianenc i valencià, i un de Valencia ciutat seria valenti i valencià.

4. El Cap i Casal, Valencia ciutat.

El fet de que el nom de Valencia faça referencia a la ciutat i al Regne no fon discutit mai per els nostres classics, ya que fins a la arribada de la provincialisacio quan se parlava de tot el territori se utilisava “Regne de Valencia” en els ambits formals i de “Valencia” en els informals, mentres que quan se parlava de la capital sempre s’escrivia “Valencia ciutat” oficialment i “Cap i Casal” popularment. No obstant, sempre utilisarém el terme “Valencia ciutat” i no “ciutat de Valencia”, perque hi ha moltes ciutats: “ciutat de Alzira”, “ciutat de Vinaros”, etc. Seria absurt dir “Alzira ciutat”, perque no hi ha una “Alzira no ciutat”, cosa que no ocorre en Valencia. Per tant quan diem “Valencia ciutat”, estem afirmem que hi ha una “Valencia no ciutat”, que en este cas es tot el Regne, i de una manera indirecta estem recolzant la seua capitalitat. Ademes el terme “ciutat de Valencia” es imprecis, ya que Manises tambe es una ciutat de Valencia, Bocairent tambe es una ciutat de Valencia.

5. Catalanisme i toponimia.

Pero la variacio del nostre vocabulari tradicional, especialment la nostra toponimia, no acaba aci. Multitut de municipis valencians s’han trobat, no nomes en absurdes transcripcions del seu nom valencià al “normalitzat” (valencià utilisat per l’Academia Valenciana de la Llengua), recordem casos con Chilches, Benifayo, Gayanes o Bechi; sino en canvis en el seu nom historic.

Donat que multitut de pobles peninsulars tenen noms similars o iguals (per obvies raons culturals) molts pobles han posat un “llinage” al seu nom quan formen part d’un mateix territori. En el Regne tenim casos com Algimia d’Almonesir i Algimia d’Alfara, Atzeneta d’Albaida i Atzeneta del Maestrat o Albalat dels Sorells, Albalat dels Tarongers i Albalat de la Ribera.

Ara be, quan un poble de lo que els pancatalanistes denominen la “Catalunya central” te un nom igual al de un poble de la “Catalunya del sud”, com que per ad ells som la mateixa nacio s’ha de distinguir, i per tant introduïxen un “llinage” que normalment es el nom de la comarca. Per tant els valencianistes posarém el “llinage” en el primer cas, pero mai en el segon.

 

1

 

Mentres els catalanistes canvien la nostra historia i nos introduïxen la seua llengua, els politics valencians, en la inteligencia que balafien, i gracies a eixa mentalitat castellano/espanyola que no han abandonat mai, han donat a les nostres institucions la mateixa medicina que des de Madrit sempre nos han donat a mosatros, es a dir, el centralisme. Es normal que les comunitats castellanes ho facen, ya que alli es una qüestio cultural, i que en atres, com per eixemple: Arago, a on mes de la mitat de la poblacio viu en la capital, tambe. Pero Valencia ciutat i la seua area metropolitana nomes tenen un vint per cent de la poblacio total del Regne (o Nacio) i esta situacio es per tant, inassumible. En l’actualitat la Comunitat te tres ciutats de primer orde, i tres o quatre de segon. La comarcalisacio supon tindre una ciutat de primer orde (Valencia ciutat) i un vintena de segon.

6. Ventages.

Si la provincialisacio ha supost la divisio del Regne en tres parts, la comarcalisacio es el mig mes adequat del que disponem els valencianistes per tal d’acabar en ella. Les ciutats de Castello de la Plana i Alacant pel fet de ser capital de provincies espanyoles han acaparat totes les inversions i el interes de les administracions, lo que ha potenciat moltissim el seu natural desenroll. Per tant, s’ha deixat de banda atres ciutats historiques de la nostra nacio, com Alcoy, Elig, Morvedre, Sogorp, Gandia… La creacio d’organismes comarcals no es, ni mes ni manco, que el buidat de continguts de les competencies administratives que ara se fan des de les capitals provincials (diputacions i delegacions de govern, principalment). En els anys xixanta les capitals provincials eren, practicament les uniques ciutats que contaven en hospitals, instituts i atres servicis, que a poc a poc han anat ampliant-se a atres llocs. Aço supon reequilibrar les estructures i fomentar l’igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans de la nostra patria.

Actualment, la Generalitat dispon d’edificis grandiloqüents en el Cap i Casal,  i en delegacions en Castello de la Plana i Alacant, a on els ciutadans s’han d’arrimar per a fer qualsevol tramit administratiu. La comarcalisacio. en la practica. supondria que en totes les capitals hi haguera uns jujats, un centre de salut, una comissaria i un “Prop”, encara que fora chicotet, per tal de solucionar els problemes sanitaris o administratius. Ademes, s’ha de tindre en conte que cada vegada mes les comunitats autonomes van buidant de competencies al govern estatal. En la capital estarien les centrals de les conselleries en seus mes chicotetes i dinamiques. La comarcalisacio no es una descentralisacio cap als ajuntaments, sino que tracta que els ajuntaments treballen conjuntament uns en atres, siguen corresponsables de lo que ocorre en els seus pobles i sobretot d’arrimar el govern dels valencians a tots els valencians.

Etimologicament, provincia significa “per als vençuts”. Es, en definitiva, una divisio de l’Estat subjecta a una autoritat administrativa central. Comarca ve del verp comarcar, es dir confinar. I, per tant, fa alusio a frontera, proximitat, immediat, llimitar, llindar entre pobles.

Per als valencians, la mentalitat provinciana dona al nostre poble una mentalitat periferica, perque girem al voltant d’un centre al qual no mos podem incorporar mai. Per tant, un municipi mai sera res si no comença a ser el centre d’alguna cosa. En esta ocasio d’una comarca que forma part d’un tot, de la nostra patria: el Regne de Valencia. La mentalitat provinciana genera una actitut defensiva i una exaltacio del localisme i un complex de inferioritat i d’odi a tot lo foraneu.

Els valencianistes sempre hem defes la necessitat de resucitar la divisio natural del Regne, les comarques. Encara que oficialment no han existit mai, sempre han existit de una manera oficiosa. Hi ha qui afirma que seria convenient no utilisar el nom de “comarca”, i introduir atres noms, historics, com vergueries o batlies. Pero, com en este cas, el nom no fa la cosa, podem pospondre este debat per a temps millors.

Una comarca no es ni mes ni manco que una area de influencia, una serie de pobles, que per qüestions de proximitat, de similitut cultural o senzillament, perque necessiten els servicis que tenia una ciutat, han tingut una relacio mes estreta que en els atres pobles de la nacio.

En moltes ocasions una comarca es una unitat de tipo geografic (una vall, una foya, una plana…) i tambe es freqüent l’identificacio en un territori historic (un marquesat, un contat, una tinença…). Es, en definitiva, una extensio de territori en una unitat de vida colectiva, de forma que la comarca es una unitat organica i funcional, fonamental per a un bon regim de administracio local.

Hi ha estudis que afirmen que les poblacions de menys de 5000 habitants tenen serios problemes per a resoldre servicis administratius i fins a servicis minims obligatoris. Encara que estos estudis siguen exagerats o hagueren quedat antiquats, lo ben cert es que, tenint en conte que el 72,8% dels municipis del Regne tenen menys de 5000 habitants, la comarcalisacio pot oferir un recolzament als ajuntaments en estes qüestions. I, per tant, millorar els servicis que recreixent els valencians que viuen en els pobles chicotets. Un eixemple molt grafic es la ciutat de Lliria, que sent la ciutat mes gran de la zona, ha acabat sent la “metropoli” dels pobles de la contornada.

7. Distribucions comarcals.

Com que no han existit mai de forma oficial, no hi ha un “mapa comarcal historic” que reivindicar, i han segut molts els que han propost, en mes o manco exit, diferents divisions comarcals.

Pensant que la comarca no es atra cosa que pobles en estreta relacio, hem de tindre en conte que es convenient que siguen lo suficientment homogenees (per qüestions llingüistiques…) i chicotetes per tal que siguen efectives. Unes comarques excessivament grans supondrien noves identitats (de la unio de les dos riberes, riberencs; de l’unio de les comarques del Maestrat, maestralencs). La creacio de comarques on vixqueren varies llengües, supondrien, de facto, dos subcomarques. Per tant, son opcions a descartar. El principi, per tant, es tindre un mapa de “arees llingüistiques” per tal de començar a fer les comarques.

En el Regne de Valencia conviuen dos llengües, que es dividixen en huit varietats dialectals diferents, sobre les que s’ha realisat un mapa.

 

2

 

 

3

 

El mapa comarcal que millor plasma la realitat i que mes s’ajusta als criteris que hem expost es, sense dubtes, el d’Emili Beüt i Belenguer. Encara que hi ha atres propostes. Felip Mateu Llopis (1933), Emili Beüt Belenguer (1934), Querol Rosso (1946), Vicent M. Rossello (1964), Manuel Sanchis Guarner (1966), Antonio López Gómez (1970), Joan Soler Riber (1970), Pérez Puchal (1979), Mª Jose Ribera Ortun i Bernardi Cabrer Borras (1979), PREVASA (1981), José Honrubia (1982). La major part d’elles proponen comarques tan gran i tan antihistoriques com les mateixes provincies, i son, per tant rebujables.

Tot i aixo, les comarques d’Emili Beüt tambe tenen erros, que es important senyalar i rectificar, ya que en algunes ocasions posa a municipis en comarques a on se parla un atre idioma o dialecte. Molt provablement, perque alguns municipis son de una complicada adscripcio, o perque encara no se tenien suficientment estudiades les llinies isoglosses, i per tant, les delimitacions de les diferents varietats dialectals. Seria interessant tambe que algunes “supercomarques” que Emili Beüt propon foren dividides, per raons explicades ades.

Com que les comarques que dissenya el catala Joan Soler son les mes extinguides i les oficials de la Generalitat Valenciana, per tal que les comarques que aci es proposen tingueren exit seria interessant que se recolzaren en aquelles comarques que, no sent oficials, son sentides pel poble com a tals, com per eixemple la Vall dels Alcalans, la Valldigna, o la Vall de Guadalest, per citar algunes.

Hi ha pobles que per qüestions historiques, socials, etc. tenen peculiaritats que seria important resenyar, son autentiques “illes llingüistiques” que parlen idiomes o dialectes diferents a les de les poblacions dels seus voltants:

-Olocau del Rey (Els Ports de Morella) parla castellà serra.

-El Forcall (Els Ports de Morella) parla valencià apichat.

-Onda (Baix Espada) parla valencià apichat.

-Gandia (La Safor) parla valencià apichat.

-Tarbena (La Marina) parla valencià meridional sursucronic en caracteristiques del balear.

-La Vall de Gallinera (La Vall de Gallinera) parla valencià meridional sursucronic en caracteristiques del balear.

Tambe hem de tindre en conte que hi ha municipis, que en algun moment de la seua historia, han format part del Regne i que hui en dia no ho son i a on la seua poblacio ha continuat lligada socialment al Regne, i per tant cap la possibilitat de reivindicar la seua valencianitat, pero este seria un atre estudi mes extens i complicat que aci no pretenc fer. Entre ells, destaca la vila de Capdet (actualment en Albacete).

Valencia ciutat, al ser una gran ciutat des de segles, ha tengut sempre una important area de influencia. Aço tambe ha contribuït a que se desenrollaren mes importants poblacions al seu voltant. Pero mos trobem en el fet de que la seua comarca natural: l’horta de Valencia, haja de dividir-se administrativament, ya que te mes d’un millo d’habitants. Per tant, la dividirém en nort, oest, sur i ciutat. Seria desijable fer un atra divisio administrativa, que seria la de la “llastra”, parlem dels nucleus de poblacio que hi ha entre l’albufera i la mar, que actualment son pedanies de Valencia ciutat o de Sueca.

Esta es, per tant, la proposta de Boro Martinez en base a les “comarques tradicionals de Emili Beüt”:

4

Es necessaria, tambe, la revisio dels termens municipals. En alguns casos trobem que els termens de alguns pobles son producte d’un repartiment migeval que encara no ha variat, inclus donant-se situacions en les que hi ha pedanies que son mes grans o mes antigues que el poble al que perteneixen, dels quals posare uns eixemples:

-Moraira en Teulada.

-San Antonio en Requena.

-El Palmar en Valencia ciutat.

-Alcossebre en Alcala de Chivert.

-Massarrojos en Valencia ciutat.

Tambe trobem municipis que tenen el seu terme partit en trossos repartits per açi o alla (Xativa, Alacant, Oriola, Valencia, Alzira, Denia…), com a consequencia de lo que comentavem anteriorment, i resulta del tot illogic que un poble tinga casi tot el terme en una comarca, rodejat d’uns pobles, i un tros de terme en atra, rodejat d’atres pobles. En atres ocasions els termes no s’ajusten a la realitat vixcuda per la gent, com per eixemple passa en Mislata i Chirivella, a on el nou traçat del Turia ha partit en dos els termes i hi ha un barri de Chirivella al costat de Mislata i al reves, sent barris practicament abandonats pels respectius ajuntaments, o com en Alaquas i Aldaya a on hi ha finques que estan construïdes entre els dos termes, en la problematica que aixo supon per als seus habitants.

Espere que el meu treball servixca per a conscienciar als valencianistes de la necessitat de potenciar la comarcalisacio i obriga un debat sobre quin es el mapa comarcal mes adequat i quines les mides per a que la nostra terra, el Regne de Valencia, s’estructure comarcalment.

Text escrit per Voro Martinez.

Adaptacio realisada per Mario Vidal.

Tornar a Documentacio

 

2 comments

  1. Anónimo
    • Vidal

Trackback e pingback

No trackback or pingback available for this article

Deixa un comentari