Pancatalanisme i terceravia

Pancatalanisme.

Es tracta d’un moviment mes recent que el pancastellanisme. El pancatalanisme tracta d’aprofitar-se d’una decadencia identitaria valenciana, produida, entre atres coses, per la pancastellanisacio. L’objectiu del pancatalanisme es l’unio economica, social i cultural dels valencians, balears i catalans. Este moviment s’aprofita de l’historia valenciana: si lo valencià es catala, Catalunya es mes gran. D’esta manera, donen als catalans motius per a amar la seua patria, i en conseqüencia, fomenten l’orgull de ser catalans.

Catalunya ha segut una terra que historicament no ha tengut una notorietat secular, excepte des de la Revolucio Industriar, fins a l’actualitat. No obsant aixo, ha pogut aplegtar a ser una nacio forta. Alguns valencians, considerats pancatalanistes, creuen necessitar a Catalunya per a evitar ser castellans. Pero a la fi, a l’intentar ser catalans per a no ser castellans, deixen de ser valencians. El pancatalanisme odia lo castellà de manera cega, que es incapaç d’amar la nacio valenciana. Els pancatalanistes trien el mal menor. Preferixen ser catalans, ans que castellans. Pero, obliden que realment son valencians i es aixo lo que tenen que triar. Per a poder conseguir la pancatalanisacio, seguixen les mateixes directrius del seu “dimoni” mes gran: Felip V. Esta paradoxa fa que se convertixquen en lo que mes odien.

Gracies a la Revolucio Industrial, els catalans han pogut invertir economicament en fer patria i han materialisat en l’actual democracia un dimoni politic fonamental en l’estructura; no nomes catalana, sino tambe espanyola. Aixo els permet continuar invertint en fer patria fora dels seus dominis: Balears, Valencia i Arago, principalment. Gracies als partits expansionistes o pancatalanistes continuen conquistant la nostra nacio, per a poder crear un nou païs o estat de 14 millons d’habitants. Aixo supondria el 30% de la poblacio espanyola. Mos trobem davant d’un nacionalisme (pancatalanista) dut a l’absurt, puix preten ser imperialista. Per contra, el nacionalisme valencià o valencianisme es una lluita noble pel dret a l’existencia.

El rebuig del pancatalanisme ha fet que se creen distintes ferramentes cada volta mes complexes per a dur a la nostra societat al seu ampar. Hem de saber diferenciar entre els pancastellanistes i els pancatalanistes. Els primers volen la suplantacio de la cultura valenciana per la castellana. I els segons busquen una absorcio. Esta situacio requerix una major llogica. Per al seu fi establixen una serie d’estats animics o emocionals dels que s’ha de progressar. En primer lloc, hi ha un sentiment de germanor (valencians germans dels catalans), que ve seguit d’un de lluita comu. Finalment, aixo desemboca, a dia de hui, en una relacio parental en la que “Catalunya es la mare”.

La verdadera lluita llegitima es el moviment valencianiste, puix que es el sentiment del poble. Els pancatalanistes intenten fer-se en este moviment. Estos, a l’igual que els pancastellanistes, accepten tots els simbols valencians, com per eixemple la Real Senyera, la denominacio de valencià o llengua valenciana a l’idioma que parlem, l’himne, l’estrelada, etc.

La dominacio del valencianisme es conseguix en la creacio de diverses corrents o sensibilitats ideologiques, que busquen desmembrar el moviment valencianiste en la creacio de conflictes interns que preveuen una situacio caotica i incomprensible. Una nova ferramenta de pancatalanisacio es la terceravia. Esta corrent “ideologica” preten equiparar-se al valencianisme, al dir que l’unica diferencia que hi ha entre els dos moviments es la denominacio del valencià, que per a la terceravia es catala.

El tercerviisme, com comentavem, es una estrategia del pancatalanisme per a dividir el valencianisme en la creacio de problemes interns. Este moviment el compon gent que coneix esta estrategia i gent de carrer que ho creu sense tindre malicia. Una volta el moviment politic valencianiste està mermat, la falta d’informacio al poble es absoluta, ya que els mijos de comunicacio i l’educacio pertanyen a les estructures politiques, i per aixo els controlen. Dita situacio de fragilitat social, l’aprofita el pancatalanisme per a introduir-se en el valencianisme, en una maniobra de desplaçament dels valencianistes, originals d’este lloc, per l’introduccio dels pancatalanistes en el buit creat. Estos pancatalanistes es consideren valencianistes o nacionalistes valencians, encara que segons la definicio real son regionalistes catalans, puix lo que volen que Valencia siga una regio catalana.

Per a conseguir el desplaçament del valencianisme creen una terminologia nova, “blaverisme”. Est es un malnom que al nostre vore resulta gracios i inofensiu, per aixo l’acceptem confiadament, encara que no mos definix. Els tercerviistes vertebren partits politics que “tenen en conte les diverses sensibilitats del valencianisme”. Quan ya tenim assumida esta terminologia comencen a introduir conceptes nous ad esta: fascisme, espanyolisme, ignorancia, folclor, incults, vulgars, de dretes… Alguns valencianistes l’adopten, atres, en canvi, aliens al nostre moviment, s’identifiquen en ell, assumint-lo i desvirtuant-lo.

Els tercerviistes, a pesar de no ser-ho, s’autodenominen valencianistes. Fins i tot, utilisen un llenguage identic al dels valencianistes. Es basen en el dret d’existir i de ser. Pero a diferencia que els valencianistes, no busquen el dret a l’existencia com a valencians, sino com a valencians-catalans. En lloc, de voler ser valencians-valencians. La terceravia es un escalo de captacio per als valencians-valencians. Mos fan creure que estem en la mateixa ideologia. Es possible que alguns d’ells aixina ho creguen.

L’invent de l’AVL, es la millor ferramenta per ad estos tercerviistes o neopancatalanistes. I ho es, perque utilisen la castellanisacio que patix la nacio valenciana des de 1707 per a aproximar-se al sentiment purament catala. Es a dir, s’aprofiten del perill de desaparicio que patix el valencià, per a aproximar-se a la llengua catalana, i en conseqüencia, del sentiment de pertinença del poble catala.

“No mos contentem en una obediencia negativa, ni tampoc en la sumisio mes abyecta. Quan per fi te rendixques a mosatros, tindra que impulsar-te ad aço la teua lliure voluntat. No destruim als hereges perque se nos resistixen; mentres mos resistixen no els destruim. Els convertim, captem la seua ment, els reformem. A l’herege politic li llevem tot el mal i totes les ilusions enganyoses que du dins; el duguem al nostre costat, no en apariencia, sino verdaderament, en cos i anima.” (George Orwell. 1984).

Tornar a Informacio sobre les ideologies

Tornar a Documentacio

 

Deixa un comentari